NOM I COGNOMS DE L'ALUMNE/A: María Dolores Pérez Altava
CORREU ELECTRÒNIC: m.perez.altava@gmail.com

LA IDENTITAT DIGITAL


1. Què és la identitat digital?

La identitat és el conjunt de propietats d'un individu o d’una col·lectivitat que els diferencien dels altres. La verificació d'aquestes propietats és el que ens permet determinar que un individu és qui diu ser.
Podríem dir que la identitat digital és el conjunt de propietats que caracteritzen un individu o un col·lectiu en un medi de transmissió digital.

Fa anys, la comunicació a Internet era unidireccional; només les grans empreses i institucions tenien la possibilitat de comunicar informació pública en xarxa; la comunicació dels usuaris es limitava a la comunicació privada (xats anònims, correu electrònic, algun fòrum, etc.). L’evolució d’Internet i l’aparició del Web 2.0, també anomenat web de lectoescriptura o web social, han propiciat que els usuaris de la xarxa tinguem la necessitat i la possibilitat de comunicar-nos públicament; la comunicació pública ha esdevingut un dret, i ara qualsevol persona amb accés a Internet pot compartir la informació i les dades que vulgue. Els blocs, els wikis, les xarxes socials, les pàgines web personals, etc., ens permeten crear-nos una identitat pròpia, una projecció per a mostrar-nos al món; podem acumular una autoritat de com volem ser i com volem que els altres ens vegen. Ens podem considerar autors i constructors de comunicació pública, som creadors i editors de la construcció col·lectiva del coneixement.

La nostra identitat virtual ens la construïm nosaltres mateixos a poc a poc, a mesura que ens connectem a la xarxa; tot allò que fem a Internet deixa rastre i, per tant, configura la nostra identitat digital: buscar informació en els cercadors, escriure un correu electrònic, escriure un bloc, interactuar amb altres individus mitjançant xarxes socials, descarregar podcasts, llegir un diari, etc. Però hem de tindre en compte que a la xarxa ens relacionem amb altres persones, que també contribueixen a la construcció del nostre jo virtual
La identitat virtual fa que els altres ens reconeguen i ens prenguen en consideració en el món virtual.


2. Necessitat d’una identitat digital. Identitat digital en front d’identitat analògica.

Per poder actuar a Internet és necessari tindre una representació virtual del nostre jo físic: una identitat digital. Tots els éssers humans tenim una identitat en el món físic (identitat analògica), però això no implica que tinguem una identitat digital, sinó que aquesta s’ha de crear i gestionar.
Evidentment, les persones que no tenen cap relació amb Internet poden sobreviure sense cap tipus d’identitat digital; no tenen cap interès a construir la seua identitat en la xarxa, però això no vol dir que no estiguen exposades a que altres persones els la creen, amb els riscos que això comporta.

El fet de construir la nostra identitat digital pot esdevenir un plaer o una obligació. Si es converteix en una obligació és construeix amb angoixa, per necessitat i per por del que puga passar i deixa de ser un aprenentatge positiu per a convertir-se en una recerca i una construcció continua de barreres entre la xarxa i la nostra identitat.
Per contra, si ho fem per plaer, la construcció de la identitat digital es basa en l’aprenentatge i en el desig d’involucrar-nos i participar activament en la cultura digital, i així es converteix en una oportunitat de comunicació i de presència positiva a la xarxa, la qual podem aprofitar en el nostre desenvolupament personal i professional.
Cada vegada serà més difícil no aparèixer a la xarxa, d’una manera o d’una altra; no podem ser anònims a Internet (apareixerem a la guia telefònica, en algun document oficial, en alguna conversa o opinió d’algú, etc.). Cal tindre una actitud activa per a desenvolupar la nostra identitat digital, per a cuidar la nostra projecció en el món virtual.

La nostra identitat analògica es crea i desenvolupa dins d’una única realitat: el nostre context cultural col·lectiu concret, el nostre entorn personal pròxim. La identitat sempre ha estat una realitat immensament complexa, determinada per diversos factors:
- allò establert (el gènere, l’edat, la classe social, la religió, l’ètnia, la nacionalitat, la sexualitat, etc.);
- allò que som o tenim (atributs físics, actituds corporals, la família, les amistats, els béns, el lloc de feina, l’estatus econòmic, etc.);
- les aspiracions pròpies (tot allò que les persones volem ser o tindre per tal d’assolir el reconeixement dels altres);
- el que som a ulls dels altres (la construcció del jo s’enriqueix per la relació amb els altres).

Amb l’arribada d’Internet apareixen les identitats híbrides i les identitats fictícies.
Parlem d’identitats híbrides perquè cadascú de nosaltres és una única persona que té dues presències: una de física i una de virtual, però que no es poden separar. Per exemple, quan pugem fotografies de la nostra realitat física, i que per tant, mostren part de la nostra identitat analògica, a qualsevol xarxa social estem integrant la identitat analògica amb la digital. La major part de les coses que fem o que ens passen a la realitat física influeixen a la nostra presència i a la nostra actitud a la xarxa, de la mateixa manera que les coses que fem o que ens passen a la xarxa influeixen a la nostra realitat física.

D’altra banda, Internet permet que totes les persones puguem tindre tantes identitats fictícies, contraposades a la nostra identitat analògica, com vulguem. Internet ens permet modificar les nostres dades, les nostres característiques físiques o la nostra personalitat, amagar els nostres defectes i ens permet fingir que som allò que potser voldríem ser o que creiem que els altres voldrien que fórem. És molt habitual utilitzar identitats fictícies en xats, fòrums, mons virtuals.

Una de les principals característiques de la identitat digital és que és fragmentària, ja que es troba distribuïda arreu d’Internet, en els espais als quals els usuaris accedeixen i en totes les eines que utilitzen per a comunicar-se; d’una mateixa persona podem trobar les dades personals a una xarxa social, les opinions sobre un determinat tema a un fòrum, les fotografies d’un viatge a un fotobloc, les característiques de l’activitat professional que desenvolupa a la seua pàgina web personal, les opinions que tenen d’ella unes altres persones a un periòdic, etc.


3. Gestionar la nostra identitat digital. Competències digitals.

La construcció de la nostra identitat digital no és només una qüestió d’alfabetització instrumental, és una qüestió de competències digitals, és a dir, les competències per a saber crear i compartir contingut a la xarxa.
Tota la activitat que generem a la xarxa contribueix a la creació de la nostra identitat digital, que està estretament lligada al propi aprenentatge i a la voluntat d’aprofundir en la cultura digital.
En una societat intensament informatitzada, existeix el perill que es forme un bretxa digital entre les persones que tenen accés a les noves tecnologies, i saben treure’n partit, i les que no, que poden esdevenir un sector social en risc d’exclusió. Per això és fonamental que desenvolupem habilitats informacionals i digitals i que puguem gestionar eficaçment la pròpia identitat digital.

La identitat digital es construeix de forma activa, participant en la xarxa d’una manera oberta i col·laboradora. Moltes vegades pensem que només una part de l’activitat que generem a Internet configura la nostra identitat, com, per exemple, quan creem un perfil en una xarxa social o ens registrem en una web, però cada vegada que ens connectem a Internet generem informació que també construeix la nostra identitat sense adonar-nos-en. Per exemple, fer-nos seguidors d’un dels milers grups que trobem a Facebook, agregar una pàgina web als nostres marcadors, acceptar una determinada persona dins la nostra xarxa d’amics, fer un comentari en el bloc d’algun conegut, etc. Fins i tot, la quantitat d’informació personal que fem pública sobre nosaltres mateixos al nostre bloc o a la nostra pàgina de Facebook i la presentació que li donem a aquesta informació configuren la manera en que ens presentem al món, i per tant la nostra identitat, en aquest cas, virtual.
Internet ens presenta tot un seguit d’eines que ens ajuden a vertebrar i a gestionar la nostra identitat digital: blocs, microbolcs, portals de notícies que ens permeten comentar-les, xarxes socials genèriques o especialitzades, portals que ens permeten pujar textos, foto
grafies, presentacions i vídeos a la xarxa, correu electrònic, missatgeria instantània, pàgines web personals, etc.


identitats_digitals.JPG


Comença a ser habitual trobar en blocs els accessos directes a algunes de les identitats digitals dels seus creadors, com podem veure en les següents imatges:


identitats.JPG

Aquestes dues imatges apareixen només obrir els blocs de Tiscar Lara i Juan Freire, i ens permeten, amb un únic clic, accedir directament als seus perfils o a les seues pàgines dins de cada servei. Les dues mostren clarament la intenció dels autors de fer-se visibles a la xarxa; aquesta és una manera de gestionar la pròpia identitat virtual: ens conviden a visitar els seus perfils per tal de mostrar-nos la part de la seua identitat virtual que ells volen, i no una altra; ens guien a través de la seua identitat.

D’altra banda, també han aparegut serveis com l’OpenID que pretén solucionar els problemes que, de vegades, ens planteja haver de registrar-nos en una infinitat de pàgines web i haver d’introduir-hi cada vegada les nostres dades personals. OpenID ens facilita la gestió de la nostra identitat digital, ja que ens permet identificar-nos en diverses webs amb una sola identitat, sense que calga fer el registre complet.

La identitat digital s’ha de construir a poc a poc mitjançant l’aprenentatge i l’aplicació de competències digitals; els usuaris no poden viure obsessionats amb què han de fer públic i què no a la xarxa. La participació a la xarxa pot ser “per a passar l’estona”, sense cap motiu concret, o pot ser amb un ús intensiu, amb el qual fem moltes més coses i utilitzem la tecnologia per a fer allò que ens interessa i col·laborem amb altres usuaris d’Internet .
A l’hora de publicar qualsevol informació a la xarxa hem de tindre en compte que una vegada publicada, la informació ja no és propietat nostra. Tot i que tenim tendència a pensar que tenim el control sobre les informacions i les dades que publiquem i que ens pertanyen, la realitat és ben distinta, ja que tindre el control i la propietat sobre la nostra informació personal per a desactivar-la o esborrar-la en qualsevol moment no és compatible amb la funcionalitat de compartir-la amb la resta d’usuaris de la xarxa. Per exemple, si publiquem una sèrie de fotografies, no podem pensar que quan vulguem esborrar-les desapareixeran completament de la xarxa, ja que possiblement algun dels nostres contactes les haurà copiades i hauran passat a uns altres contactes del nostre contacte; per tant hauran ‘viatjat’ per molts racons d’Internet i haurem deixat de tindre el control.
No podem crear una identitat digital si pensem que ens trobem en una comunitat tancada i única; no podem intentar controlar qui accedeix a la nostra identitat ni qui veu les nostres dades, ja que això és incompatible amb l’objectiu d’Internet; la clau és trobar el punt intermedi, però això necessita d’un aprenentatge.

A l’hora de crear-nos la nostra identitat digital, els instruments amb els quals ho fem són molt importants, però les competències digitals encara ho són més. Com ja hem vist abans, per poder participar a la xarxa és necessari disposar d’habilitats per a buscar, obtindre, processar i comunicar informació i per a transformar-la en coneixement.
S’ha de ser una persona autònoma, eficaç, responsable, crítica i reflexiva a l’hora de seleccionar, tractar i utilitzar la informació i les seues fonts, les eines tecnològiques i els diversos suports.
Amb l’evolució del web 2.0 hem passat d’una perspectiva tecnològica a una perspectiva comunicativa, social i participativa; l’alfabetització digital ja no va dirigida a la competència tecnològica, sinó que es dirigeix a la competència comunicativa.
Ara és necessari saber (coneixement dels llenguatges, els mitjans i les tècniques de producció -llenguatge textual, audiovisual, digital); saber fer (interpretació crítica i productiva -accedir, analitzar i avaluar la informació de manera autònoma à resolució de problemes i treball corporatiu); saber ser (participació i ciutadania activa -dret a la informació, llibertat d’expressió, drets d’autor i propietat intel·lectual à participació ciutadana en l’esfera pública democràtica, diàleg intercultural, tolerància i responsabilitat social).


4. Privacitat o visibilitat

Ser conscients de la privadesa de les nostres dades personals a Internet i de l’ús que es pot fer d’aquestes dades esdevé una peça clau per a la gestió de la nostra identitat digital.
Avui dia vivim quasi obsessionats per la nostra privacitat a la xarxa; hem de ser conscients que la informació que marquem com a pública quan ens registrem a webs o la informació que nosaltres mateixos publiquem a xarxes obertes és i serà sempre pública. Potser una part d’aquesta informació no vol dir res, però tot allò que fem a Internet es pot rastrejar, de manera que es poden trobar fragments d’informació nostra que tots junts sí tinguen, sí més no, un significat que no desitgem, per tant hem de ser curosos amb la informació que publiquem a tota la xarxa (no sols amb la informació que fem pública en un lloc concret).

La informació i les nostres dades les col·loquem a espais públics, però que es gestionen de forma privada i que, normalment, no sabem a quina legislació estan sotmesos. D’altra banda, aquesta informació ja no la emmagatzemem als nostres ordinadors, o a memòries físiques que guardem a casa, ara tot ho guardem en allò que s’anomena ‘núvol’d’Internet (servidors d’Internet que emmagatzemen milions de dades). Molts pocs de nosaltres llegim les clàusules de privacitat quan ens registrem en algun servei i cedim totes les nostres dades a l’empresa que el gestiona; no sabem qui hi té accés, ni quin ús se’n fa, encara que ja comencem a veure com la publicitat que ens apareix a la pantalla està relacionada amb els correus suposadament privats que enviem i les cerques que fem, per exemple. Tampoc sabem què passaria amb les nostres dades i la nostra informació emmagatzemada en cas que els servidors fallaren.

Tot i la ràpida evolució d’Internet, encara queden moltes regles del joc per definir, i mentrestant hem de ser nosaltres mateixos qui, amb una bona dosi de sentit comú, regulem la nostra privacitat.

Quan parlem de regular la nostra privacitat o tindre cura de les dades que publiquem no parlem de no publicar res o no aparèixer a la xarxa, al contrari. Tindre una presència activa a la xarxa i una identitat digital definida pot evitar-nos situacions no desitjades, com per exemple la suplantació d’intentats; cal preocupar-se de la nostra identitat digital per tal d’evitar que altres publiquen informació en el nostre nom o que publiquen informació falsa o errònia sobre nosaltres.

Com veiem, tindre cura de la privacitat de les nostres dades no significa no ser visible a la xarxa. Estar a la xarxa implica ser visible; no té cap sentit tindre un bloc o un perfil en qualsevol portal i al mateix temps no voler que cap usuari puga accedir-hi, fer comentaris ni interactuar amb nosaltres.
Internet ens ofereix eines per tal d’augmentar la nostra visibilitat, com per exemple el Google Latitude, gràcies al qual tots els usuaris registrats esdevenen localitzables en un mapa i poden contactar amb la resta d’usuaris registrats en el servei mitjançant dispositius mòbils o webs. També podem augmentar la nostra visibilitat enviant un correu electrònic als nostres contactes cada vegada que actualitzem el nostre bloc, alhora que ho fem públic en les xarxes socials i la resta d’eines que utilitzem.

A Internet, ser visible és fonamental per tal d’existir, tant que ja es parla de la marca personal del nostre nom, i la nostra visibilitat és mesurable segons el nombre de contactes que tenim, els seguidors de les nostres activitats, els comentaris que generem a partir de les nostres publicacions, etc.
Ser visibles a Internet, i saber gestionar allò que ens interessa, ens permet guanyar reputació, tindre una millor valoració entre els nostres iguals a la xarxa i aconseguir una major difusió de les nostres activitats i idees.

Podem concluir, com va dir Dennis O’Relly (2007) que la millor manera de protegir la nostra privacitat a la xarxa és assumir que no en tenim i modificar el nostre comportament en línia d’acord amb això.


5. Conclusions

Cada vegada més, saber gestionar de forma eficaç la nostra identitat digital esdevindrà fonamental en les relacions personals i professionals. L’evolució d’Internet ens porta a un món totalment diferent de l’actual, i hem d’estar preparats per a formar-ne part.
Tot i que parlem del futur, hem de ser conscients que la gestió de la identitat digital amb la qual ens presentarem al món, estem començant a construir-la ja, i esborrar de la xarxa allò que ara fem i que potser ens perjudique en el futur no serà una tasca fàcil, de fet, moltes vegades serà impossible. Potser, açò hauríem de plantejar-ho als adolescents, que pengen a Internet qualsevol tipus de dades personals i informacions que en un futur poden perjudicar-los.

Necessitem conèixer i saber usar les noves tecnologies que ens permetran fer-nos un lloc a la xarxa i gestionar la nostra identitat digital, però sense oblidar que gestionar la identitat digital implica un aprenentatge i un desenvolupament de les nostres competències digitals.
La gestió de la identitat digital és una habilitat que s’ha de treballar mitjançant una voluntat positiva de col·laborar en la cultura digital, i hem de tenir en compte que per a guanyar visibilitat i reputació, hem de saber fer aportacions que siguen valorades pels altres usuaris d’Internet.


6. Bibliografia

Caixa Illes Balears. Obra Social et al. (2008). Exposició virtual permanent: Identitat digital, i tu qui ets a Internet? <http://expovirtual.identitatdigital.net/>. [Consulta: 06-09-2010].

Freire, Juan (2009a). "La desconexión absoluta y el hackeo de identidades, en Generación Red". Nómada: reflexiones personales e información sobre la sociedad y el conocimiento abiertos. <http://nomada.blogs.com/jfreire/2007/07/la-desconexin-a.html>. [Consulta: 27-08-2010].

Freire, Juan (2009b). "¿Las personas debemos tener identidad digital? Cómo construirla”. Sesión web de la Generalitat de Catalunya. Nómada: reflexiones personales e información sobre la sociedad y el conocimiento abierto. <http://nomada.blogs.com/jfreire/2009/03/las-personas-debemos-tener-identidad-digital-cmo-construirla-sesin-web-de-la-generalitat-de-catalunya.html>. [Consulta: 27-08-2010].

Freire, Juan; Gutiérrez-Rubí Antoni (2010). “2010-2020, 32 Tendencias de cambio”. En www.gutiérrez-rubí.es <http://www.gutierrez-rubi.es/2010/09/08/32-tendencias-de-cambio-2010-2020/>. [Consulta: 8-09-10].

Gamero, Ruth (2009). “La construcción de la identidad digital”. EnterIE, 131 (junio 2009). <http://www.enter.ie.edu/enter/mybox/cms/11569.pdf>. [Consulta: 27-08-2010].

Giones Valls, Aina; Serrat i Brustenga, Marta (2010). «La gestión de la identidad digital: una nueva habilidad informacional y digital». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, juny, núm. 24. <http://www.ub.edu/bid/24/giones2.htm> [Consulta: 27-08-2010].

Lara, Tiscar (2010). “La identidad digital.” Jornadas de eduación digital 2010. Universidad de Deusto. Al bloc de Mikel Agirregabiria <http://blog.agirregabiria.net/2010/03/identidad-digital-por-tiscar-lara.html>. [Consulta: 06-09-2010]
Peirò, Karma (2010). “Els riscos d’estar al ‘núvol’ d’internet”. 3cat24.cat. <http://www.3cat24.cat/noticia/758966/ciencia/Els-riscos-destar-al-nuvol-dinternet>. [Consulta 06-09-10].
Prensky, Marc (2009). "From Digital Immigrants and Digital Natives to Digital Wisdom". Innovative. <http://www.innovateonline.info/pdf/vol5_issue3/H._Sapiens_Digital-__From_Digital_Immigrants_and_Digital_Natives_to_Digital_Wisdom.pdf>. [Consulta: 28-08-2010].





SESSIÓ 5 -->


La darrera sessió de classe la vam començar amb el nostre wiki, el que havíem creat en la quarta sessió. Vam revisar tot allò que havíem inserit al wiki y vam resoldre els dubtes que poguérem tindre a l’hora de crear-lo.

Després vam accedir a varies eines i recursos gratuïts que trobem a Internet i ens vam registrar en els que calia fer-ho. Per tal de registrar-nos, el professor ens va aconsellar buscar un nom d’usuari i una contrasenya i crear un compte únic per a totes les webs en les quals ens registrem i, si més no, tenir-ne dos de diferents, un de professional i un altre de personal.

Els llocs webs als quals vam accedir van ser DotSub, que permet pujar vídeos de fins a 700 MB i subtitular-los, Scribd, on es poden pujar documents en diversos formats i compartir-los amb la resta d’usuaris, Slideshare, per a presentacions en Power Point, diapositives i altres documents, Box, també per a l’emmagatzematge de documents i Podomatic, que permet pujar o descarregar podcasts.

També ens vam registrar en Diigo, una altra eina de gran utilitat, ja que ens permet organitzar i compartir tots els nostres marcadors sense la necessitat de tindre el nostre ordinador al davant. Diigo ens ofereix l’opció de marcar les parts d’una web que considerem interessants per a accedir-hi després o per a compartir-les i de introduir-hi notes. Esta eina permet compartir els marcadors que vulguem, i així podem crear una xarxa de marcadors amb els nostres contactes.

Una gran part de la classe la vam dedicar a explorar els recursos que Google posa al nostre abast. Ens vam registrar en Google Reader, ens vam subscribir a un parell de blogs i vam estar trastejant amb les opcions de configuració. També vam descobrir les possibilitats que ens ofereix Google Docs, on vam obrir tots alhora el mateix document i hi vam afegir informació. A més, ens vam personalitzar el nostre compte de Google mitjançant Google Accounts i iGoogle. A banda d’estos recursos, Google ens n’ofereix molts més de ben útils, com Gmail, Google Groups, Google Maps, Google Sites, Google Calendar, entre d’altres.

Finalment, en els materials que tenim en el wiki de la assignatura, teníem un llistat de cercadors universals, especialitzats i metacercadors, com ara Yahoo, Ask, 123people, etc., que podem comparar amb Google, tot i que em fa la sensació que busquem el que busquem sempre fem servir Google. Pareix que l’associació que fem de cercador igual a Google no serà fàcil de canviar.



SESSIÓ 4 -- 22 d'octubre de 2009


La quarta sessió de classe es va dividir en dues parts. La primera va consistir a analitzar com és un wiki per dins. Vam repassar totes les ferramentes que tenen al seu abast els administradors dels wikis per tal de crear-los, modificar-los, convidar nous usuaris, afegir-hi més informació, etc., juntament amb els enllaços que ens permeten navegar d’una pàgina a una altra del wiki.

A la segona part de la classe ens vam crear el nostre propi wiki (el meu wiki), amb el qual vam aprendre a introduir-hi text, taules de continguts, enllaços, arxius multimèdia, etc., a agregar-hi noves pàgines i també a modificar la presentació del nostre wiki.
Finalment, el professor ens va donar un llistat de recursos multimèdia i utilitats bàsiques, juntament amb dos llistats més, un de wikis per a la formació del professorat i un altre d’aplicacions didàctiques dels wikis.

D’entre tots els wikis per a la formació del professorat que he consultat, em quedaria amb el de Lourdes Domenech, Fem un wiki perquè crec que complementa perfectament la classe del dijous passat amb moltes captures de pantalla que mostren gràficament com crear i gestionar un wiki. Com que ho explica tot pas per pas, és una ferramenta fonamental per tal d’iniciar-se en la creació de wikis.
A més d’explicar com podem crear i gestionar el wiki, també ens dóna un seguit d’exemples de wikis d’educació superior, d’Institucions, de professors, d’alumnes i de revistes, a banda d’exemples d’educació primària i secundària.
Per als professors que comencen a crear un wiki educatiu, Lourdes Domenech suggereix un elevat nombre d’idees que poden servir com una primera guia per tal d’aprofitar tots els recursos que ens ofereixen els wikis.
Finalment, a l’última pàgina trobem les diferències fonamentals entre els wikis i els blocs, juntament amb quines aplicacions educatives poden tenir, la qual cosa ens convida a reflexionar sobre quins objectius volem assolir amb l’eina que creem, i que condicionaran la decisió final de crear un bloc o un wiki.

Pel que fa a les aplicacions didàctiques dels wikis, d’una banda trobem wikis en els quals els professors únicament donen instruccions i exemples als alumnes per tal que aquestos completen les pàgines i després els hi fa comentaris o correccions, com per exemple el wiki de Felipe Zayas, Figuras retóricas.
D’altra banda, trobem wikis com el d’Antoni de la Torre, Apren TIC, en els quals els alumnes tenen el temari de l’assignatura amb moltes referències a altres wikis i blocs juntament amb les tasques que han de desenvolupar en cada sessió i a més tenen la seua pròpia pàgina on poden afegir comentaris i notes.
També trobem wikis creats pels professors perquè els alumnes puguen penjar-hi els seus treballs, com ara el wiki Trabajos monográficos del IES Bovalar.
Aquestos exemples són la mostra d’alguns dels recursos que ens ofereixen els wikis aplicats a l’ensenyament.



SESSIÓ 3 -- 15 d'octubre de 2009

La tercera sessió de l’assignatura es va centrar en com ens comuniquem a través d’Internet.
Vam comentar les quatre característiques fonamentals del llenguatge digital: trencament del temps i de l’espai, hipertextualitat, multimèdia i interactivitat.
Tot i que el trencament del temps i de l’espai no és exclusiu d’Internet, sí que n'és una característica bàsica del llenguatge digital, ja que ens permet una comunicació totalment independent del lloc on ens trobem o d’on provinga la informació, immediata i sense cap mena de vinculació al temps, on la periodicitat per part de l’emissor i del receptor desapareix.
La hipertextualitat ens permet organitzar la informació d’una manera molt més clara i ens permet canviar la forma en què llegim un text, que deixa de ser lineal per a passar a ser en profunditat. L’hipertext és el reflex del nostre pensament no lineal, que ens porta d’unes idees a unes altres, d’uns coneixements a uns altres, etc., mitjançant tot un sistema d’inferències.
A classe vam comparar com es presenta la informació a dos enciclopèdies, d’una banda a la Viquipèdia i de l’altra a l’Enciclopèdia Catalana. La presentació de la Viquipèdia és molt més clara perquè utilitza l’hipertext i organitza els continguts d’una manera molt visual, amb una taula de continguts que ens permeten navegar directament a la informació que ens interessa i amb enllaços repartits per tot el text que ens remeten a unes altres entrades dins de la mateixa enciclopèdia. Pel que fa a l’Enciclopèdia Catalana, trobem la informació de forma lineal, sense hipertextualitat, i per tant, tot i que la informació que ens dóna possiblement és més fiable que la que trobem a la Viquipèdia, ens resulta menys pràctica a l’hora de consultar-la.
L’hipertext permet introduir enllaços a la informació necessària o complementària per a poder comprendre un text, però també permet una cosa fonamental: que el creador d’un text decidisca quins enllaços i quines informacions vol introduir, i per tant, dirigisca com es farà la lectura del seu text.

La multimedialitat la vam definir com la conjunció de diferents mitjans integrats en una sola plataforma. El fet de tenir més dispositius al nostre abast ens facilita molt l’edició d’informació multimèdia (vídeos, àudios, etc.) i per tant augmenta la possibilitat no sols de transmetre informació, sinó també de crear-ne de nova.
A classe es va plantejar el debat de si cal o no prohibir l’ús del mòbil a les escoles i instituts, tot pensant que en el futur el mòbil i l’ordinador pot ser seran el mateix dispositiu i seran necessaris per tal de fer la classe.

Finalment vam parlar de la interactivitat, que tot i no ser cap novetat del llenguatge digital, sí ha tingut un augment extraordinari i ha estat clau en el desenvolupament de la comunicació a través d’Internet.
La interactivitat és la capacitat del receptor per a regular el flux de la informació i per relacionar-se amb l’emissor i els altres usuaris. El receptor és qui té la decisió de com rebrà o llegirà la informació (lectura clàssica, lectura hipertextual, per subscripció, etc.).
Cada vegada més, es dóna protagonisme i capacitat a l’usuari per a modificar les pàgines webs i també el programari, la qual cosa ens porta a tenir programari lliure, on els usuaris intervenen directament per a crear-lo o per exemple per a canviar el idioma en què es presenta.

Les tecnologies de la informació de la comunicació estan formades per satèŀlits tècnics i tenen com a eix vertebrador Internet, però convé no oblidar que Internet no és l’única font d’informació.



SESSIÓ 2 -- 8 d'octubre de 2009

La segona classe de la assignatura es va dividir en dues parts: una de teòrica i un altra molt més dinàmica, en la qual es va establir un debat entre els professors i els alumnes.
Per començar, amb l’ajuda d’una presentació power point vam repassar en què consisteix un wiki i quines utilitats pot tenir, especialment per a l’ensenyament. Tot i que va ser prou teòrica, aquesta part de la classe va ser molt aclaridora pel que fa a les possibilitats de comunicació que ens ofereixen els wikis; no solament vam veure l’exemple de la viquipèdia, sinó que també se’ns van mostrar wikis més propers, com ara wikis que s’usen a instituts, cursos de llengua, etc., en els quals la interacció dels usuaris, la possibilitat de treball en grup i la immediatesa són les claus i els avantatges fonamentals respecte de les pàgines webs tradicionals i del correu electrònic.
Pot ser aquesta capacitat d’interacció que ofereix el wiki farà que, en un futur no molt llunyà, siga un mitjà de comunicació imprescindible en empreses, universitats, instituts i fins i tot en grups d’amics. Ara bé, com ja es va dir a la primera classe, en un entorn en el qual tots els usuaris tenen la possibilitat de crear informació o d’editar-la, per tal d’aprofitar tots els recursos que els wikis ens ofereixen és fonamental tenir una gran competència digital i ser capaços de destriar els continguts fiables dels que no ho són.

A la segona part de la classe els professors van introduir diversos temes de debat. Ens vam plantejar com i on fem les recerques d’informació a Internet i quins problemes ens presenta el fet de tenir-ne tanta quantitat a l’abast. Per tal de classificar-la usem programes com ara Diigo, que no sols ens permeten fer-ne una classificació, sinó que també ofereixen la possibilitat de compartir el coneixement mitjançant marcadors públics de pàgines web.
Davant el maremàgnum en que es converteix Internet, naix la necessitat de formar petites comunitats, com per exemple xarxes socials (públiques o privades).
En el debat van aparèixer diversos conceptes, com les Netiquetes, que són les regles fonamentals que regulen el comportament dels usuaris que fan ús dels serveis d’Internet; podríem dir que són els pactes als quals arriben els usuaris d’un determinat servei per tal que funcioni el millor possible. També vam parlar de la OpenID, que ofereix la possibilitat d'obtenir una contrasenya única per accedir als nostres comptes de Yahoo, Google, Facebook, Flickr, entre d’altres. Però cal tenir en compte que crear una única contrasenya per a tots els serveis significa dipositar totes les nostres dades en una institució, la qual cosa pot generar gran desconfiança, sobretot si no sabem exactament qui en forma part.
Finalment, vam debatre la possibilitat que els nous llibres electrònics arriben a substituir els llibres en paper, com ha succeït amb el MP3 i el CD. Tot i que la tecnologia dels lectors de llibres electrònics evoluciona molt ràpid, el parèixer general de la classe és que la nostra societat tardarà molts anys a canviar el suport paper per l’electrònic, si finalment succeeix.




SESSIÓ 1 -- 1 d'octubre de 2009

La classe es va iniciar amb la presentació, per part del professor, del que serà l'eina fonamental de treball de l'assignatura: el wiki. Diríem que el wiki és un web, les pàgines del qual poden ser editades per diversos usuaris de manera col·lectiva.

Tot seguit, es va establir un curt debat sobre què són les TIC, perquè reben aquest nom i en què es diferencien de les formes de comunicació que ja existien des de l'antiguitat. El que realment diferencia les TIC és que ens ofereixen la possibilitat de rebre una quantitat ingent d'informació per diversos mitjans, amb independència del lloc on ens trobem, de l'hora o del dia que sigui i d'on provinga la informació; gràcies als mitjans tècnics que utilitzen, permeten la transmissió d'informació de manera immediata.
Atès que Internet és la tecnologia de la informació i de la comunicació més potent que existeix, vam fer un repàs teòric de la curta història d'Internet, des dels seus començaments amb finalitats militars fins a l'actualitat, juntament amb les perspectives de futur.
A classe vam definir Internet com una xarxa d'ordinadors connectats entre ells que permeten accedir a qualsevol tipus d'informació i compartir-la des de múltiples dispositius i utilitzant diversos serveis.

En els darrers anys, amb l'arribada d'Internet i de les noves tecnologies que el fan possible, el paradigma comunicatiu ha canviat completament. Els usuaris d'Internet tenen la possibilitat d'accedir a qualsevol tipus d'informació, de qualsevol país i de forma totalment immediata, però aquesta immensa quantitat d'informació fa que els usuaris hagin de ser capaços de destriar la informació veraç del que anomenem soroll i que ens arriba per mitjà de tots els serveis que ofereix Internet.

Estadísticament, la major part dels xiquets de la nostra societat són usuaris habituals d'Internet, cosa que fa pensar que en pocs anys el 100% de la població espanyola usarà Internet. Ara bé, pareix que els xiquets tenen un concepte eminentment lúdic d'Internet, l'usen per a jugar o comunicar-se amb els amics, no hi veuen una font de recursos per a l'estudi o una eina de treball, la qual cosa és fonamental per tal d'aprofitar totes les possibilitats que ens ofereix la xarxa.

Internet ha esdevingut una eina sense la qual pareix que no podríem viure, però a banda dels seus innombrables aspectes positius, no hem d'oblidar que Internet és una poderosa eina de control polític i econòmic, i també que contribueix a augmentar les diferències entre les zones riques i desenvolupades del nostre planeta respecte a les zones més deprimides i pobres.